Ens en sortirem

Avui he rebut moltes felicitacions! Veïnes, amics, familia, coneguts, persones del poble, moltes d’elles que no comparteixen l’ideari polític que defenso. Però em respecten, ens respectem. Em sento estimat i estimo. Avui és un dia que celebro, no només perque és el meu cumpleanys, és perquè avui tenim una bona notícia després de setmanes que tot semblava ensorrar-se.

Els partits sobiranistes recuperem el camí del qual mai hauriem d’haver-nos desviat: ERC, Junts i CUP deixem de banda els retrets, comencem de nou contruint ponts en allò que ens uneix, tornem a teixir complicitats perquè hem de fer un govern fort per superar la crisi social, sanitària i econòmica que estem patint. El país ho necessita.

Ens necessitem els uns als altres, perquè si hem de fer renúncies pel país les fem, perquè sumar vol dir avantposar Catalunya per davant dels legítims interessos de cadascú de nosaltes.

Tenim el deure d’acceptar que l’independentisme és, com el país, divers, amb molts matisos, amb tot el bo i dolent, amb les nostres virtuds però també amb les nostres febleses, però tanmateix, ens hem d’estimar incondicionalment.

Perseverar, discrecció i treballar, treballar i treballar per recuperar la confiança en nosaltres mateixos, perquè la feina és immensa i hem d’enfocar totes les nostres energies en construir una República pròspera, lliure i justa. #EnsEnSortirem

La vida no té preu #QuedatAcasa

No fa ni dues setmanes la majoria de nosaltres fèiem les nostres vides, atabalats, ocupats, veient de lluny allò que passava a la Xina, amb un certa tranquil·litat perquè semblava que no anava amb nosaltres, malgrat alguns ens alertaven que no seria així. Fins als darrers moments el missatge oficial era que no estàvem en zona de risc.

No fa ni dues setmanes no paràvem a pensar quant preciosa és la vida ordinària, la rutina de cada dia. Avui tancats a casa, confinats, tenim temps per valorar la importància de les coses més senzilles que ens regala la vida; córrer per Can Jalpí, pedalejar fins a la Creu de Canet, sortir a fer un llarg passeig amb el gos, fer la xerrada en un banc de la Riera, pujar a Lourdes, badar, fer-la petar una estona amb un veí, fer una barbacoa amb els amics, gaudir d’un dia meravellós fent una cervesa a la terrassa d’un bar…

Però ha arribat la maleïda pandèmia a Arenys de Munt, que no som una bombolla aliena del món. De cop, hem passat de veure una pel·lícula a ser-ne els protagonistes. Hi ha qui ho assumeix, quin remei;  hi ha qui malgrat ho pot fer, no vol renunciar a la seva quotidianitat, no veu el perill; i hi ha qui, malgrat veu el perill, està condemnat a anar a treballar encara que la seva empresa no és un servei essencial per la vida. Però la seva vida corre perill, hi ha qui creu que millor posar en risc la vida que posar en risc l’economia.

El coronavirus ens ha trencat la rutina, ha volatilitzat els mecanismes tradicionals del treball, del consum, de les relacions socials i de les normes absurdes que regeixen l’administració pública, posant de manifest l’obsolescència d’un sistema polític i econòmic que sobreviu gràcies a una societat de consum segrestada. Un model polític i econòmic que escull posar en risc la vida de les persones abans no haver d’arriscar més en l’economia.  Aquest fet queda palès en les reticències del govern de Madrid en fer un confinament total, i mentrestant, els dies passen i les persones emmalalteixen.

El coronavirus ens ha posat en un mirall a tots nosaltres, posa de manifest el millor i el pitjor de la nostra societat. Arenys de Munt, en tenim de tot, però estic orgullós del poble on visc, perquè malgrat les actituds d’algunes persones que insisteixen en mantenir l’esquema mental que això no va amb elles, convençudes que els actes de la seva vida no afecten a ningú més; tenim persones que estan demostrant una gran capacitat de sacrifici i generositat envers els altres. Veïns i veïnes que ajuden de manera desinteressada i des de l’anonimat, persones que fins i tot que en algun moment els podíem haver prejutjat per les seves filies o fòbies, en aquests moments extraordinàriament difícils continuen al peu del canó com a voluntaris, col·laborant en allò que calgui;  ajudant altres col·lectius que no poden sortir a comprar,  cosint mascaretes, repartint menjar, donant suport psicològic, etc.

Estem en un context històric que no hem viscut mai abans, però no més dur del que van viure aquells que ens van precedir -la guerra, la postguerra amb la fam, la repressió i la presó- aquelles persones que van renunciar a una vida més còmode per defensar les llibertats i els drets civils de cadascú de nosaltres. S’hi van jugar la vida per salvar-nos a nosaltres. En aquest moments difícils que vivim, ens toca renunciar per unes setmanes allò que ara sí sabem, és un regal de la vida, però que tindrem temps a gaudir-lo.

Un dia despertarem i veurem que alguns dels nostres veïns ja no hi són, potser fins i tot un familiar, o potser no podrem despertar. Encara hi som a temps. Fem-nos dignes hereus dels sacrificis que van fer per nosaltres aquells que ens van precedir.

Ens en sortirem!

Les coses senzilles fan la felicitat

La felicitat rau en saber gaudir de les coses senzilles: una abraçada, un somriure sincer,  una conversa, una passejada per la riera, un dinar amb la família, ballar sense tenir vergonya, viure sense complexos, acceptar-te i estimar-se incondicionalment, acceptar i estimar els altres.

La felicitat no es resol tenint més coses, de fet és fàcil caure en el parany que necessites més per ser feliç i quan te n’adones, han passat anys i frustracions, perdent el temps i esforços en perseguir somnis que no són els teus. Aquí no hi ha res material, no cal tenir més per ser més feliç.

De les coses senzilles rau la felicitat, escoltar música també ens aporta moments de felicitat. La musica ens fa reviure moments de la infantesa, de l’adolescència, records feliços i d’altres que no ho eren tant els recordem amb enyorança.

Quan escoltem cançons tornem a gaudir moments del nostre passat, no només els recordem, els tornem a viure, els assaborim, els podem sentir, ens tornem a emocionar…

De la senzillesa rau la felicitat, i de les persones senzilles trobarem molta felicitat, doncs són les persones senzilles qui millor saben com treure fruit del que ens regala la vida, que no es compra ni es troba al mercat, està dins de cadascú de nosaltres.

Esperit crític

Som una societat molt ocupada, cada dia més ocupada. Tenim pressa, poc temps lliure, doncs volem gaudir amb la família, els amics, el temps que ens resta del dia després de treballar. No deixem espai a la reflexió.

Les xarxes socials hi ajuden, estan dissenyades per complaure’ns, relacionar-nos amb persones i grups que són afins a la nostra visió del món;  no volen que patim, ens volen feliços tenint la raó. Vivim en el món de les aparences, som el que semblen encara que ho sigui real.  La trivialitat ocupa més espai que el pensament i la reflexió.

La nostra societat de consum no facilita espais per al pensament lliure, ni per l’esperit crític; els relats simples i senzills, que arriben a les emocions, siguin bones o dolentes, tenen més possibilitats d’arribar a la gent que no pas les idees complexes.

En aquest context de la simplificació de tot, de la lleugeresa de les opinions sense argumentari, la mateixa democràcia pot acabar esdevenint un producte de consum. El producte es ven, es simplifica el missatge -quant menys esforç mental millor-, en aquest procés es perd pel camí ideologia, pensament, reflexió i matisos que són essencials en una societat diversa.

La democràcia de consum posa en risc la llibertat, i es fa més evident quan una part molt significativa de la ciutadania acaba donant suport a projectes polítiques que els hi perjudica, no són conscients que perden drets i són menys lliures. Una tirania auto infringida que es legitima en una democràcia que s’aguanta sobre el paper.

Tenim el deure, aquells que creiem en la llibertat, en els drets civils, en la capacitat de la ciutadania a decidir, de posar en marxa mecanismes que permetin tenir ciutadans lliures amb idees pròpies i esperit crític: Més deliberació, argumentari, escoltar i sortir de la nostra zona de confort i parlar amb aquells que no pensen com nosaltres.

Hem de cultivar una societat amb esperit crític, que entengui que aturar-se a escolar, reflexionar i debatre tindrà una gran transcendència en el futur dels seus fills.

Hem de sortir del relat tradicional i qüestionar-nos el món, doncs el món no té perquè ser com ens l’han explicat.

 

Canvi, Empatia i Qualitat humana

El el món està en constant canvi. Hi ha canvis tecnològics que permeten noves formes de treball, noves estructures organitzatives, apareixeran noves necessitats dels clients. El futur serà d’aquells que tinguin capacitat d’adaptar-se als canvis.

Hi ha persones que ho tenen clar, són aquells que s’adapten i innoven, i en canvi, d’altres es resisteixen a canviar, de fet, no volen que canviï res, són un grup privilegiat que domina el sistema econòmic i polític.  És encara un grup molt  poderós i frena la competitivitat del nostre país i de les nostres empreses. Malgrat tot, les nostres petites i mitjanes empreses s’ensurten gràcies al seu talent, molt de treball, enginy i capacitat d’innovar.

Els ajuntaments també tenim un paper, encara que modest, en ajudar a posar en valor el talent, la creativitat dels  nostres emprenedores i facilitar en la mesura noves dinàmiques econòmiques. Arenys de Munt tenim molt de talent i emprenedors que es volen i es poden menjar el món. Tenim el deure d’estar al seu costat.

Sense empatia no es pot fer política, doncs com ens podem moure per ajudar a solucionar un problema si no tenim la capacitat de posar-nos en el lloc dels altres? I el mateix es pot dir de l’empresa, com podem satisfer les necessitats dels nostres clients si no som capaços de posar-nos a la seva pell? Les millors empreses seran aquelles que tinguin la capacitat d’arribar al cor dels seus clients.

A banda de cuidar el client també cal posar en valor les persones qui treballen en una organització. Una empresa d’èxit ha de destacar també per la qualitat humana de les persones que hi treballen.

El millor empresari,  el millor directiu, el millor treballador, no serà aquell que només tingui més capacitat d’assolir bons resultats i ser eficient, serà aquell que estigui disposat a posar-se a la pell de l’altre. Treballar en equip és això, ajudar-nos mútuament per assolir un objectiu, no pas trepitjar-nos mútuament per aspirar a un lloc de més responsabilitat.

Ajudem aquells que volen ajudar

ADM-EMPREN-jpeg-web-01Una de les principals raons que em van moure a fer política és el meu interès per ajudar persones emprenedores, petites i mitjanes empreses, comerciants, persones com jo que venim del món de l’emprenedoria i que hem patit o patim les extraordinàries dificultats en posar en marxa una activitat econòmica i tirar-la endavant amb garanties d’èxit.

Polítics de tots colors diuen que cal ajudar les petites i mitjanes empreses; ho diuen, sí, però no ho fan tant com ho diuen. En el moment de plasmar aquests discursos en realitats, sovint tot queda en iniciatives aïllades i mancades de perspectiva. Cal ser valent, doncs estem acostumats a les receptes habituals de la visió curterminista que malauradament predomina en política municipal.

“La indústria local és punta de llança en la creació de llocs de treball i garantia de creixement econòmic”

Què cal fer per ajudar a generar ocupació i riquesa? Com plasmem en accions polítiques concretes aquesta voluntat? Quants recursos del pressupost municipal disposem per fer-ho? Realment és possible des de l’àmbit local?

Malgrat els pressupostos austers i l’insuficient finançament dels ajuntaments, hem demostrat una gran capacitat de gestionar millor i ser més eficients. L’any 2017 els ajuntaments de tot l’Estat han tancat amb un superàvit de 5.000 milions d’euros, una capacitat inversora que permet als ajuntaments donar resposta a polítiques estratègiques locals que l’Estat és incapaç de posar en marxa; tots sabem que inverteix poc i malament.

A l’Ajuntament d’Arenys de Munt tenim capacitat d’identificar les necessitats del nostre teixit productiu i el deure d’implementar solucions pactades i treballades amb els mateixos actors econòmics, i d’això se’n diu Pla Estratègic Local. El sector industrial té un pes molt important a Arenys de Munt, la indústria local és punta de llança en la creació de llocs de treball i garantia de creixement econòmic; això explica el perquè de les inversions previstes per modernitzar el polígon industrial Torrent d’en Puig.

El govern d’ERC estem desplegant polítiques que són útils per al teixit productiu i ho demostrem en accions concretes: inversions en els polígons industrials, fent xarxa amb sessions networking, assessorament i formació a emprenedors, concurs d’emprenedoria i línies de subvencions a l’ocupació, entre altres, i amb el Centre Cívic com a inversió estrella, que esdevindrà una eina estratègica que impulsarà la creativitat i la innovació. En definitiva, volem ajudar a descobrir talent.

Enguany l’enfocament del pressupost municipal respon a l’aposta estratègica del govern d’ERC: donar més eines al teixit productiu local per ser més competitiu i enfortir l’estructura econòmica d’Arenys de Munt per generar riquesa i ocupació de manera estable. Si volem fer país, hem de començar per fer-ho des de casa, ajudant aquells que volen ajudar.

Pensament estratègic, una rara avis en política local

BrainPensar en clau estratègica

Albert Calderó en el seu article “Pla estratègic turístic local: de la planificació trivial a la gestió estratègica local de la coalició turística” aporta una definició crec que molt clarificadora, defineix la planificació estratègica feta malament com la planificació estratègica trivial[1]. De fet, aquest concepte de la trivialitat en la política local i segurament extensible a altres nivells de l’administració supramunicipal, és encara un fet que predomina, fins i tot altres institucions molt implicades en donar suport als plans estratègics, reconeixen que la reflexió estratègica no és encara una pràctica habitual en les institucions públiques[2]. La reflexió estratègica hauria de ser el l’eix vertebrador de l’acció política, i no pas la conseqüència puntual o aïllada d’una oportunitat que apareix en un moment donat per la concessió d’una subvenció o per l’oportunisme en un context concret. Aquestes circumstàncies hipotecaran la viabilitat del pla estratègic esdevenint una declaració d’intencions, en paraules d’Albert Calderó: una planificació estratègica trivial.

“La trivialitat en la política local i segurament extensible a altres nivells de l’administració supramunicipal, és encara un fet que predomina envers la reflexió estratègica”

Avui dia està de moda els processos participatius en molts àmbits; les assembles, les taules rodones, networking, i altres eines participatives que requereixen un suport tècnic, recursos que de vegades escassegen en municipis mitjans i petits. Tot es pot solucionar si existeix voluntat política real, compromís ferm, que facilitarà la dotació de més recursos suficients per a les accions encaminades per a treballar un projecte de planificació estratègica, en detriment d’altres prioritats. I aquí rau el principal qüestió; si la participació, les taules rodones i canals de comunicació oberts amb els agents privats i la ciutadania estan ben dissenyats i són veritablement espais per a pensament estratègic o simplement responen a compromisos conjunturals, amb presses, que acaben esdevenint accions aïllades sense retorn.

En un context ideal, un municipi o un conjunt de municipis que decideixen promoure un pla estratègic, entendríem que disposen de la voluntat real per desenvolupar-lo a nivell institucional, assumint que cadascuna de les parts hi posarà els recursos necessaris, sabent que caldrà garantir els recursos municipals sacrificant altres prioritats en detriment d’altres polítiques que tenen més visualització a curt termini. Coneixedors de la seva relació amb els agents que hi participaran amb el quals, prèviament, ja porten temps teixint complicitats. I posats a demanar, en un escenari ideal, doncs que l’acció política del govern dels respectius municipis implicats sigui el resultat d’un procés de planificació reflexiva, un Pla d’Actuació Municipal. Apujant encara més el llistó d’aquest escenari ideal, que la construcció de les polítiques fiscals en l’àmbit local sigui coherent amb el pla de desenvolupament econòmic i garanteixi la seva viabilitat en recursos independentment del cicles econòmics. Difícilment trobarem aquest conjunt de factors en la majoria d’ens locals.

“Per desplegar polítiques estratègiques cal garantir recursos municipals en detriment de polítiques d’aparador, que poden tenir més visualització però menys recorregut”

Si bé és cert que l’elaboració del PAM (Pla d’Actuació Municipal) és una pràctica més estesa no només en el municipis grans, també mitjans i petits, la qual cosa constitueix un avenç en la reflexió estratègica en l’àmbit local, la manca de tradició en el pensament reflexiu en la política local des dels mateixos equips de govern, no permet anar més enllà i sovint els plans estratègics acaben esdevenint en allò que Calderó recorda fent esment a Henry Mintzberg, un dels grans teòrics de la planificació estratègica: “Els esforços de la planificació trivial es difonen àmpliament. S’anima a tothom a participar-hi i a expressar la seva opinió. El pla es publica i distribueix per totes bandes. El document s’imprimeix impecablement, i com menys contingut tingui, millor. Henry Mintzberg”. [3]

strategic

La necessària coordinació amb els agents privats

Un factor clau per a desplegar un pla estratègic són els agents econòmics que es puguin interessar en el projecte  i disposats a participar-hi en funció dels avantatges que hi trobin, com els hi afectarà i en quin grau en gaudiran en el futur desitjat, és el que Calderó anomena “coalició mínima necessària”.[4] Calderó ens convida a fer ús d’aquest concepte politològic, i incideix en la necessitat que aquesta coalició ha de ser poc nombrosa per facilitar la seva operativitat, es a dir, que es constitueixi un pinyol que lideri el procés d’elaboració del pla estratègic però que al mateix temps aquest compromís perduri amb el temps, i no esdevingui un compromís puntual només a l’inici de l’elaboració del pla.

“Cal una relació de coresponsabilitat entre l’àmbit públic i privat, seguint el principi win-win”

Establir canals de comunicació fluida amb agents econòmics locals (industria, comerç, serveis, entitats, etc.) sempre és un repte. Més encara si el que volem és generar consens i establir aliances que, en funció del territori que es vol implementar el pla estratègic, es pot trobar amb diversitat de visions possiblement contraposades. En aquest sentit, és necessari un grup representatiu però suficientment petit per garantir l’operativitat i arribar a consensos. És per això que cal ser selectiu a l’hora d’escollir els agents representatius que formaran aquest pinyol, la coalició mínima necessària amb compromisos ferms i de llarg abast.

Aquesta coalició entre l’administració local amb els administrats ha de permetre una relació de coresponsabilitat entre l’àmbit públic i privat, seguint el principi win-win. Cal vetllar per preservar els espais de col·laboració públic privats, teixint complicitats i sumant sinèrgies, disposar de canals de comunicació que generin feedback de manera permanent. Aquests espais de trobada tindran viabilitat i sostenibilitat amb el temps en funció de la capacitat de generant propostes, complir plans d’acció i assolir objectius compartits entre l’administració i l’administrat. Això només pot existir en funció de la capacitat de generar complicitats entre la visió púbica i l’interès privat (l’administració i l’administrat).

Sense el substrat, sense una política sòlida que hagi fet una aproximació a la realitat des de la perspectiva de l’administrat, no és possible generar una aliança estable. Sense aquesta col·laboració  no hi pot existir un pla estratègic, en tot cas com diu Caldera, un pla estratègic trivial. Tampoc seria possible una coalició amb capacitat de perdurar sense un element essencial i de vegades escàs: el consens.

[1] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (16/09/2016)

[2] https://www.diba.cat/documents/36150622/40701978/queesunplaestrategic.pdf/9bec5e94-e492-4584-8e2c-1d3a3b58fe7a (11-10-2016), pàgina 4.

[3] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (10/08/2016)

[4] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (10/08/2016)