La vida no té preu #QuedatAcasa

No fa ni dues setmanes la majoria de nosaltres fèiem les nostres vides, atabalats, ocupats, veient de lluny allò que passava a la Xina, amb un certa tranquil·litat perquè semblava que no anava amb nosaltres, malgrat alguns ens alertaven que no seria així. Fins als darrers moments el missatge oficial era que no estàvem en zona de risc.

No fa ni dues setmanes no paràvem a pensar quant preciosa és la vida ordinària, la rutina de cada dia. Avui tancats a casa, confinats, tenim temps per valorar la importància de les coses més senzilles que ens regala la vida; córrer per Can Jalpí, pedalejar fins a la Creu de Canet, sortir a fer un llarg passeig amb el gos, fer la xerrada en un banc de la Riera, pujar a Lourdes, badar, fer-la petar una estona amb un veí, fer una barbacoa amb els amics, gaudir d’un dia meravellós fent una cervesa a la terrassa d’un bar…

Però ha arribat la maleïda pandèmia a Arenys de Munt, que no som una bombolla aliena del món. De cop, hem passat de veure una pel·lícula a ser-ne els protagonistes. Hi ha qui ho assumeix, quin remei;  hi ha qui malgrat ho pot fer, no vol renunciar a la seva quotidianitat, no veu el perill; i hi ha qui, malgrat veu el perill, està condemnat a anar a treballar encara que la seva empresa no és un servei essencial per la vida. Però la seva vida corre perill, hi ha qui creu que millor posar en risc la vida que posar en risc l’economia.

El coronavirus ens ha trencat la rutina, ha volatilitzat els mecanismes tradicionals del treball, del consum, de les relacions socials i de les normes absurdes que regeixen l’administració pública, posant de manifest l’obsolescència d’un sistema polític i econòmic que sobreviu gràcies a una societat de consum segrestada. Un model polític i econòmic que escull posar en risc la vida de les persones abans no haver d’arriscar més en l’economia.  Aquest fet queda palès en les reticències del govern de Madrid en fer un confinament total, i mentrestant, els dies passen i les persones emmalalteixen.

El coronavirus ens ha posat en un mirall a tots nosaltres, posa de manifest el millor i el pitjor de la nostra societat. Arenys de Munt, en tenim de tot, però estic orgullós del poble on visc, perquè malgrat les actituds d’algunes persones que insisteixen en mantenir l’esquema mental que això no va amb elles, convençudes que els actes de la seva vida no afecten a ningú més; tenim persones que estan demostrant una gran capacitat de sacrifici i generositat envers els altres. Veïns i veïnes que ajuden de manera desinteressada i des de l’anonimat, persones que fins i tot que en algun moment els podíem haver prejutjat per les seves filies o fòbies, en aquests moments extraordinàriament difícils continuen al peu del canó com a voluntaris, col·laborant en allò que calgui;  ajudant altres col·lectius que no poden sortir a comprar,  cosint mascaretes, repartint menjar, donant suport psicològic, etc.

Estem en un context històric que no hem viscut mai abans, però no més dur del que van viure aquells que ens van precedir -la guerra, la postguerra amb la fam, la repressió i la presó- aquelles persones que van renunciar a una vida més còmode per defensar les llibertats i els drets civils de cadascú de nosaltres. S’hi van jugar la vida per salvar-nos a nosaltres. En aquest moments difícils que vivim, ens toca renunciar per unes setmanes allò que ara sí sabem, és un regal de la vida, però que tindrem temps a gaudir-lo.

Un dia despertarem i veurem que alguns dels nostres veïns ja no hi són, potser fins i tot un familiar, o potser no podrem despertar. Encara hi som a temps. Fem-nos dignes hereus dels sacrificis que van fer per nosaltres aquells que ens van precedir.

Ens en sortirem!

One thought on “La vida no té preu #QuedatAcasa”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *