Pensament estratègic, una rara avis en política local

BrainPensar en clau estratègica

Albert Calderó en el seu article “Pla estratègic turístic local: de la planificació trivial a la gestió estratègica local de la coalició turística” aporta una definició crec que molt clarificadora, defineix la planificació estratègica feta malament com la planificació estratègica trivial[1]. De fet, aquest concepte de la trivialitat en la política local i segurament extensible a altres nivells de l’administració supramunicipal, és encara un fet que predomina, fins i tot altres institucions molt implicades en donar suport als plans estratègics, reconeixen que la reflexió estratègica no és encara una pràctica habitual en les institucions públiques[2]. La reflexió estratègica hauria de ser el l’eix vertebrador de l’acció política, i no pas la conseqüència puntual o aïllada d’una oportunitat que apareix en un moment donat per la concessió d’una subvenció o per l’oportunisme en un context concret. Aquestes circumstàncies hipotecaran la viabilitat del pla estratègic esdevenint una declaració d’intencions, en paraules d’Albert Calderó: una planificació estratègica trivial.

“La trivialitat en la política local i segurament extensible a altres nivells de l’administració supramunicipal, és encara un fet que predomina envers la reflexió estratègica”

Avui dia està de moda els processos participatius en molts àmbits; les assembles, les taules rodones, networking, i altres eines participatives que requereixen un suport tècnic, recursos que de vegades escassegen en municipis mitjans i petits. Tot es pot solucionar si existeix voluntat política real, compromís ferm, que facilitarà la dotació de més recursos suficients per a les accions encaminades per a treballar un projecte de planificació estratègica, en detriment d’altres prioritats. I aquí rau el principal qüestió; si la participació, les taules rodones i canals de comunicació oberts amb els agents privats i la ciutadania estan ben dissenyats i són veritablement espais per a pensament estratègic o simplement responen a compromisos conjunturals, amb presses, que acaben esdevenint accions aïllades sense retorn.

En un context ideal, un municipi o un conjunt de municipis que decideixen promoure un pla estratègic, entendríem que disposen de la voluntat real per desenvolupar-lo a nivell institucional, assumint que cadascuna de les parts hi posarà els recursos necessaris, sabent que caldrà garantir els recursos municipals sacrificant altres prioritats en detriment d’altres polítiques que tenen més visualització a curt termini. Coneixedors de la seva relació amb els agents que hi participaran amb el quals, prèviament, ja porten temps teixint complicitats. I posats a demanar, en un escenari ideal, doncs que l’acció política del govern dels respectius municipis implicats sigui el resultat d’un procés de planificació reflexiva, un Pla d’Actuació Municipal. Apujant encara més el llistó d’aquest escenari ideal, que la construcció de les polítiques fiscals en l’àmbit local sigui coherent amb el pla de desenvolupament econòmic i garanteixi la seva viabilitat en recursos independentment del cicles econòmics. Difícilment trobarem aquest conjunt de factors en la majoria d’ens locals.

“Per desplegar polítiques estratègiques cal garantir recursos municipals en detriment de polítiques d’aparador, que poden tenir més visualització però menys recorregut”

Si bé és cert que l’elaboració del PAM (Pla d’Actuació Municipal) és una pràctica més estesa no només en el municipis grans, també mitjans i petits, la qual cosa constitueix un avenç en la reflexió estratègica en l’àmbit local, la manca de tradició en el pensament reflexiu en la política local des dels mateixos equips de govern, no permet anar més enllà i sovint els plans estratègics acaben esdevenint en allò que Calderó recorda fent esment a Henry Mintzberg, un dels grans teòrics de la planificació estratègica: “Els esforços de la planificació trivial es difonen àmpliament. S’anima a tothom a participar-hi i a expressar la seva opinió. El pla es publica i distribueix per totes bandes. El document s’imprimeix impecablement, i com menys contingut tingui, millor. Henry Mintzberg”. [3]

strategic

La necessària coordinació amb els agents privats

Un factor clau per a desplegar un pla estratègic són els agents econòmics que es puguin interessar en el projecte  i disposats a participar-hi en funció dels avantatges que hi trobin, com els hi afectarà i en quin grau en gaudiran en el futur desitjat, és el que Calderó anomena “coalició mínima necessària”.[4] Calderó ens convida a fer ús d’aquest concepte politològic, i incideix en la necessitat que aquesta coalició ha de ser poc nombrosa per facilitar la seva operativitat, es a dir, que es constitueixi un pinyol que lideri el procés d’elaboració del pla estratègic però que al mateix temps aquest compromís perduri amb el temps, i no esdevingui un compromís puntual només a l’inici de l’elaboració del pla.

“Cal una relació de coresponsabilitat entre l’àmbit públic i privat, seguint el principi win-win”

Establir canals de comunicació fluida amb agents econòmics locals (industria, comerç, serveis, entitats, etc.) sempre és un repte. Més encara si el que volem és generar consens i establir aliances que, en funció del territori que es vol implementar el pla estratègic, es pot trobar amb diversitat de visions possiblement contraposades. En aquest sentit, és necessari un grup representatiu però suficientment petit per garantir l’operativitat i arribar a consensos. És per això que cal ser selectiu a l’hora d’escollir els agents representatius que formaran aquest pinyol, la coalició mínima necessària amb compromisos ferms i de llarg abast.

Aquesta coalició entre l’administració local amb els administrats ha de permetre una relació de coresponsabilitat entre l’àmbit públic i privat, seguint el principi win-win. Cal vetllar per preservar els espais de col·laboració públic privats, teixint complicitats i sumant sinèrgies, disposar de canals de comunicació que generin feedback de manera permanent. Aquests espais de trobada tindran viabilitat i sostenibilitat amb el temps en funció de la capacitat de generant propostes, complir plans d’acció i assolir objectius compartits entre l’administració i l’administrat. Això només pot existir en funció de la capacitat de generar complicitats entre la visió púbica i l’interès privat (l’administració i l’administrat).

Sense el substrat, sense una política sòlida que hagi fet una aproximació a la realitat des de la perspectiva de l’administrat, no és possible generar una aliança estable. Sense aquesta col·laboració  no hi pot existir un pla estratègic, en tot cas com diu Caldera, un pla estratègic trivial. Tampoc seria possible una coalició amb capacitat de perdurar sense un element essencial i de vegades escàs: el consens.

[1] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (16/09/2016)

[2] https://www.diba.cat/documents/36150622/40701978/queesunplaestrategic.pdf/9bec5e94-e492-4584-8e2c-1d3a3b58fe7a (11-10-2016), pàgina 4.

[3] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (10/08/2016)

[4] http://www.estrategialocal.cat/_ca/blog/?item=1363&page=0 (10/08/2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *